Tothom, hem viscut una situació semblant aquesta, i
probablement, vulguis o no, ens ha arribat a afectar, però que passa quan la
persona que t'ho diu, és algú que estimes moltíssim?, Què fas, quan a més amb
aquesta tens una confiança i una connexió especial? Doncs simplement, que t'ho
acabes creient, per molta confiança que tinguis amb tu mateix, sempre et
qüestionares, si realment el que diu és veritat, potser coses que mai t'havies
replantejat sentir-te insegur i això pot acabar afectant molt als teus futurs
actes, o bé acabant perjudicant-te psicològicament.
Per exemple, un cas seria la gent que jutja i crítica a la resta
i fins i tot que es riuen del físic o simplement de la seva manera de ser. Ningú
no sap com és que et facin desconfiar del teu propi cos? És així com
enforteixen la seva seguretat? Perquè potser, després de dir-li a aquella nena,
la qual estava perfectament còmode amb el seu cos, grassa, comença a sentir-se
insegura, a no agradar-se a si mateixa. Potser aquesta nena arribi a deixar de
menjar, a arribar a tenir un problema alimentari, només perquè persones com
aquesta la puguin veure bé, i no com la nena grassa. I per la seva culpa,
potser aquesta nena mai es torni a veure bé, a estimar-se. Estàs segur que és
així com vols aconseguir la teva autoestima? Trepitjant la dels altres? I és
exactament el que volen, convertir-te en una persona dèbil, per així sentir-se
superiors a tu.
Tot i això, no sempre ho poden fer amb males intencions i només
ser un malentès però crec que sempre hem d'estar segurs amb nosaltres i no
deixar que les diferents opinions ens trepitgin.
Però, això no només succeeix, quan parlem d'amics d'escola, o bé
companys de treball, moltes vegades i potser la pitjor és que això passi a la
nostra pròpia casa.
Quan fa un temps que estem per exemple a l'institut, arribem
esgotats de la pressió social que hi ha, de l'exigència, de fer bé el que se
suposa que esperen de tu, i de l'esforç constant de poder encaixar i no
sentir-nos sols.
Per això, es suposa que quan arribes a casa, és dels moments més
agradables del dia, perquè és on pots ser tu mateix sense que t'arribin
crítiques, però arribes, i et trobes que només et parlen de decepcions, que
òbviament pots fer molt més del que fas, sense preocupar-se de l'esforç que
t'ha costat arribar on ets, bàsicament en comptes de donar-te suport, et
recorden el que mai podràs fer, o ser. I doncs, si no encaixes fora, i ningú no
valora tot el que has fet ni t'aporten confiança en el que pots fer, arribes a
pensar que no serveixes per res. I és aquí on tots els teus plans de futur, els
teus somnis, deixen de ser una possibilitat per a tu, perquè si el teu suposat
major suport, en aquest cas, els teus pares, germans, etc., no confien en tu i
tu que et sents desconfiat i insegur amb tu mateix tampoc, què t'empeny a
continuar?, penso que aquest és un dels principals desmotivament de l'alumnat,
la poca confiança que reben, tant de part seva com la gent que els envolta, i
crec que això hauria de canviar. Crec que els pares, per exemple, haurien de
posar-se més a la pell dels seus fills, encara que sé que no és fàcil, a ningú
no li agradaria que infravaloressin el seu esforç i menys encara que t'ho
recordessin cada dia. El que només necessiten és confiança i suport.
En conclusió, crec que tothom hauria de tenir més empatia a
l'hora de dir les coses, perquè encara que no vulguis aquest resultat, poden
fer molt mal a una persona i el pitjor que pots fer, és crear-li inseguretat
algú. A més a més, nosaltres com a persones, encara que en moments concrets
pugui ser difícil, hem de confiar en nosaltres encara que ningú ho faci, perquè
no pots deixar que opinions externes t'afectin ja que només nosaltres sabem el
que valem i el que podrem arribar a ser.
Alba Jiménez
Has fet una reflexió profunda per arribar a una conclusió fonamental. Felicitats, Alba!
ResponElimina