ENTRADA: HI HA VIDA A ALTRES PLANETES?

Ahir es va llançar a l'espai el primer coet d'una empresa privada tripulat cap a la Lluna amb 2 tripulants. Tot això em fa pensar en què hi ha més enllà, i si realment algun dia ho podrem descobrir.

Realment, no hi ha una resposta concreta que sigui "bona", ja que actualment no podem demostrar si hi ha vida o no a altres planetes. El que sí que podem demostrar és que fa molts anys, a Mart hi va haver aigua (es van trobar proves d'això), i això ens fa pensar en aquesta pregunta, ja que tot ésser viu necessita aigua per viure, i això és la primera cosa que es busca als planetes.

No hi ha una resposta clara perquè, d'una banda, no tenim la tecnologia suficient com per a investigar tant i tant lluny, i d'altra banda,  si al nostre planeta han aparegut totes les condicions necessàries per a ser un planeta habitable, perquè a un altre racó de l'univers no ha pogut passar el mateix? Perquè necessàriament tots els éssers vius necessiten aigua? Està demostrat això, o només sabem que tots els éssers vius del nostre planeta necessiten aigua? Passa el mateix amb l'oxigen?

Són moltes preguntes sense resposta, que esperem que puguem resoldre en un futur. Molta gent creu que això mai ho podrem saber, i és possible que sí, però cal recalcar que la tecnologia avança a una velocitat increïble, i cada cop es poden fer més coses. Si a algú de fa 100 o 200 anys li preguntes si creu que algun dia podrà arribar la humanitat a la Lluna, molts dirien que no.

Per tant, i tornant a la pregunta original, crec que sí que hi ha vida a altres planetes, ja que si aquí han passat totes les casualitats possibles per a que sigui un planeta habitable, el mateix ha pogut passar a algun altre planeta de l'univers, encara que el planeta tingui condicions molt diferents al del nostre i els éssers que viuen dins no necessitin el mateix que nosaltres per a viure. Una altra cosa seria pensar si algun dia podrem provar això, però seria un tema que abarcaria altres coses i que seria un debat molt llarg.

És un tema molt complex i amb el que es poden derivar moltes preguntes més, però resumidament, crec que sí que hi ha vida a altres planetes, encara que no tinguem cap tipus de prova que ens digui si això és possible o no.

Levon Kesoyan

Només allò que es pot intercanviar és valuós?

No només allò que es pot intercanviar és valuós, però sí que tot allò que s'intercanvia és valuós. Entenem per intercanvi un canvi entre dos o més individus, que canvien un objecte per un altre, que té un valor, sigui explícit o sentimental. Per tant, podem dir que a un intercanvi el que s'intercanvia sempre té un valor perquè, si no, no hi hauria manera de demostrar que aquest intercanvi és equitatiu o no.

També cal diferenciar entre intercanviar i compartir: els moments que passes amb una persona, per exemple, no s'intercanvien, es comparteixen, i aquests moments tenen un valor molt sentimental.

Per últim, caldria explicar el terme "valuós". Entenem per valuós tot allò que té una importància subjectiva o objectiva, de manera personal o social.

Una vegada aclarit això, a la pregunta "Només allò que es pot intercanviar és valuós?", els arguments que hi ha a favor són:

Hi ha d'haver un benefici mutu en el qual l'objecte d'intercanvi ha de tenir un valor, si no l'intercanvi no té sentit.

Si en un intercanvi, l'objecte no interessa, sigui personalment o socialment vol dir que l'objecte no és valuós i no es pot intercanviar perquè no aporta res.

Quin valor té allò que no es pot intercanviar? Si no es pot intercanviar, vol dir que no aporta res personalment, ni socialment, ni tampoc afavoreix a ningú, aleshores no té cap valor.

Els arguments en contra respecte a la pregunta "Només allò que es pot intercanviar és valuós?" són els següents:

Tots els objectes tenen un valor, sigui capital (econòmic) o sentimental, però no tots es poden intercanviar, per exemple, un objecte de la teva àvia no l'intercanviaràs per res, perquè té un valor molt significatiu sentimentalment, i pot ser aquest valor, que és molt subjectiu, una persona no ho valors així, aleshores si s'hagués d'intercanviar no hi hauria un benefici mutu però l'objecte segueix tenint valor per a tu.

Si parlem de moments, opinions, etc. Això no s'intercanvia, es comparteix, i és molt interessant perquè en aquests casos hi donem molt valor, fins i tot hi ha persones qui hi donen més valor això que als objectes. Per exemple, els moments qui hi compartim amb la família al Nadal són molt valuosos, i no s'intercanvien. Aquests moments és l'únic que ens emportem a la caixa quan morim, per això hem de donar-li més valor en aquests casos. També aporten moments de felicitat i coneixement.

En conclusió, no només allò que es pot intercanviar és valuós. Sí que és veritat que tot allò que s'intercanvia és valuós. Però no només allò és valuós, tot té un valor econòmic o sentimental i hi ha coses que no es pot o no s'intercanvien i són més valuoses que els objectes d'intercanvi i ens aporten molt més que allò que s'intercanvia.

Eric Ortiz

Entrada: És lícit la utilització d'un passaport d'immunitat?

Fa unes setmanes es va proposar la utilització d'un passaport d'immunitat per a accedir als llocs públics amb alt risc de transmissió. Aquest passaport te'l donarien després de fer-te la proba PCR i serviria per tenir més llibertat i poder fer més coses en cas de tenir-lo.

 

Aquesta idea va ser presentada per la Generalitat de Catalunya i, sobretot, va ser avalada per Torra. El problema és que no tothom pensa com ell; de fet, al govern espanyol no li sembla que aquesta proposta sigui una bona opció de cara a afrontar aquesta crisis. 

Hi ha molts motius pels quals molta gent no vol que s'aprovi aquest passaport, però el més important és que aquest passaport d'immunitat segregaria a la part de la població que no està immunitzada del virus, i la seva llibertat i els seus drets es veurien reduïts. Molts científics i professionals argumenten que no pots dividir la població en 2, i que uns tinguin més drets que d'altres. De fet, fa un temps vam tenir un exemple de què passaria si hi hagués aquest passaport d'immunitat. Estic parlant del sida (VIH). Quan el sida no tenia cura, i no podies viure amb ell, dividien la gent entre persones que ho tenen i persones que no, i això significava que les persones que ho tenien veien alguns drets reduïts i, a més, quedaven discriminats per la societat. Un altre exemple, encara que s'assembla menys a aquest últim, és el que van fer a Xina per afrontar el virus. Van establir mitjançant una aplicació i un codi QR un sistema per a controlar la població i saber, entre altres coses, on estan, on van estar abans de començar el coronavirus, si ho tenen ara o si poden tenir-ho per haver estat en algun lloc on hagin vist que hi va haver un brot, etc.

Personalment, crec que aquest passaport no seria molt bona idea pel simple fet de que no es pot privar de drets i llibertats a les persones, i menys si es fa només a algunes. Sí que es veritat de que la discriminació que es produiria no seria tant gran com el que va passar amb el sida perquè llavors no es podia viure amb el VIH, però igualment es produiria una divisió en la societat. A més, mentre no et puguis fer el test no tindràs el passaport, i això vol dir que mentre no t'ho paguis tu o esperis a que l'estat t'ho faci, comptarà com que "tens el virus" per a la gent. O sigui, produiria encara més desigualtat social entre la gent que s'ho pagui i la gent que no (rics i pobres).

LEVON KESOYAN

Què necessitem per ser feliços?

Epicur deia que per ser feliços necessitem amistat, autosuficiència i llibertat i una vida analitzada. Ell pensava que els amics porten la felicitat, que has d'estar sempre amb ells, que seran companys permanents. Per a ell, la llibertat era tenir independència econòmica, ser autosuficient, sense dependre d'algú per tenir un sou i no dependre de l'opinió de ningú. També pensava en una vida analitzada, una vida en la qual reservem temps per a la reflexió per fer l'anàlisi del que ens preocupa. Les nostres ansietats disminueixen si ens donem temps per pensar en elles.

Jo penso que té raó, però crec que la felicitat són moments, moments en els quals has estat bé, sense preocupacions. Per tant, si que és veritat que necessitem tot el que diu Epicur per ser feliç, però també crec que han d'haver-hi dies i moments tristos, dolents, etc., ja que si no, no sabríem apreciar els moments o els dies bons, perquè sinó, tots els dies serien iguals.

Hi ha una frase d'un llibre (Bajo la misma estrella) que diu: "Antes del arcoíris tienes que soportar la lluvia." Aquesta frase diu que abans de les coses bones, hauràs de suportar les coses dolentes, perquè si no, no apreciaríem les bones. Si sempre ens passessin coses bones, mai les apreciaríem, seria com sempre el mateix, en canvi, si primer van coses (moments o dies) dolentes, quan hi hagi un moment o un dia bo, ho passarem molt millor, ho apreciarem molt més.

Clara Cantón Simó

Ens han d'importar les opinions dels altres cap a nosaltres?

Jo crec que no ens hauria d'importar el que la gent pensi de nosaltres, ja que cadascú és com és, i ja està, igual que tampoc ens han d'importar les opinions de les altres persones cap a nosaltres, ja que no són ningú per opinar, i menys si no et coneixen, ja que si no coneixes a algú, no ets ningú per dir qualsevol cosa d'una persona, perquè per exemple, no saps pel que pugui haver passat una persona, per exemple, igual hi ha una persona que és molt desconfiada però igual és perquè abans confiava molt ràpidament en la gent, hi va haver alguna persona que li va fer molt de mal. I jo crec que no hem d'opinar ni del caràcter ni del físic d'algú, si no el coneixem bé del tot, i menys del físic, ja que pot haver tingut qualsevol malaltia, o l'han hagut d'operar, o qualsevol cosa, aleshores, millor primer conèixer bé a la persona, i després igual sí que li pots dir alguna cosa que no t'agradi d'ella, però sempre amb respecte, sense fer mal a l'altra persona. Però per exemple, no és el mateix que un amic o amiga et digui una cosa que no li agrada de tu, que t'ho digui un desconegut, perquè si és un amic de veritat, t'ho dirà amb respecte, i t'ho dirà perquè t'estima i perquè milloris, i et donarà consells de com pots millorar.

També depèn de l'autoestima de cada persona, ja que si tens l'autoestima baixa, les coses t'afectaran més, però si tens l'autoestima alta t'afectaran menys, perquè si tens l'autoestima baixa i et diuen una cosa negativa, tu ja creus que és veritat, aleshores, és com que et confirmen aquella cosa negativa, en canvi, si tens l'autoestima alta i et diuen una cosa negativa, és com que tu ja saps que no és veritat, i segurament no t'afectarà quasi res.

L'altre dia vaig veure un vídeo que deia: "és la regla dels cinc segons, si li dius una cosa a algú, i ho pot canviar en cinc segons o menys, li pots dir, però si no ho pot canviar en cinc segons o menys, no li diguis. Per exemple, si una persona té un moc, li dius, perquè ho podrà canviar en cinc segons, però si una persona és grassa, no li diguis, perquè no ho podrà canviar en cinc segons." És a dir, no li diguis a la gent coses que li puguin fer mal. A més, crec que tothom té un mirall a casa, i tothom sap com és ell/ella, per tant, no cal que li recordem res.

Clara Cantón Simó

Per què no som immortals? Què passaria si ho fóssim?

Moltes vegades la gent em pregunta què demanaria si pogués demanar tres desitjos, i moltes persones em diuen que voldrien ser immortals. Jo sincerament, no seria una de les tres coses que demanaria, ja que, de què ens serveix ser immortals? Jo penso que de l'única cosa de la que ens serviria seria per tenir més temps, però si tinguéssim més temps l’aprofitaríem? Jo crec que si tinguéssim més temps, no l’aprofitaríem bé, ja que diríem, això ho puc fer després, i igual al final no ho faríem, perquè sempre pensaríem el mateix. També crec que si no som immortals, tenim una raó per fer les coses, fem tal cosa, perquè sinó quan morim ja no la podrem fer. En canvi sí fóssim immortals, podríem fer-ho tot quan volguéssim i sense cap raó.

Hi ha una cançó de Beret que diu: “Todos vivimos sabiendo que estamos esperando un día”. Diu que tots vivim, i vivim al màxim, ja que sabem que hi haurà un dia en que ja no podrem viure, i aquell dia és el que tots estem esperant, però fins que no arribi viurem al màxim.

Clara Cantón Simó

El moviment feminista actualment

Bé, és un tema bastant complex, tot i així, intentaré explicar-me el millor possible.
Si la pregunta fos, "És igual el moviment feminista d'avui en dia de com fa 60-80 anys?", la resposta és òbviament que no. Durant tot aquest temps, el moviment feminista ha anat evolucionant, i cada cop escalant més en la societat i aconseguint els seus objectius, el que passa, és que abans, la lluita estava organitzada i ben estructurada des d'entitats que donen suport a aquestes idees (grups socialistes, comunistes, anarquistes, entre d'altres) el que passa, és que abans el moviment feminista venia carregat d'idees polítiques, abans venia carregat de lluita obrera. Però el que passa avui en dia, és que el sistema ha aconseguit doblegar molts tipus de moviments, entre ells, el moviment feminista.
Avui en dia, cada cop que hi ha una vaga el 8 de març, segurament surtin 50 mil milions més de persones de quan es feia abans, el que passa és que d'aquest munt de gent, molt poques i pocs, sabent què vol dir realment aquest moviment.
Avui en dia, només per donar un exemple, les dones són les que estan al capdamunt de l'atur a Espanya, són les que estan al capdamunt de la pobresa a España, són les que estan al capdamunt de la precarietat a tot l'estat espanyol, però si aquí ja hi ha aquests problemes, a països com els Estats Units d'Amèrica, o països d'orient mitjà o de l'Àfrica, aquests nivells de pobresa, d'atur i de precarietat, són ja totalment estratosfèrics.
Abans deia que el sistema té doblegada la lluita feminista d'avui en dia, i això ho deia, perquè encara que no ho sembli hi ha moltes noies i dones avui en dia que van fins i tot en contra del moviment feminista. Fa un temps, quan el darrer 8M, vaig tenir una conversa amb una companya de classe, la qual deia que ella no era feminista perquè estava bé tal com ella estava, i que no creia que les coses estiguin malament. Fins aquí, és on arriba el poder del sistema, on unes persones en deixant la vida en la lluita pels seus drets i canvis, hi ha d'altres que li donen suport a l'estat, que l'únic que vol és mantenir-nos callats i ben controlats.
A més, abans també he parlat, del fet que el moviment del 8M, s'ha "despolititzat" totalment. Em sembla un error grandíssim, que aquest moviment s'hagi "despolititzat" al complet.
Avui en dia, l'únics partits els quals la gent hi veu, són els mateixos partits que controlen el sistema, els mateixos partits que no mouen ni mouran un sol dit per ells. Tot i així a les eleccions, els segueixen i seguiran votant. Sincerament, crec que el moviment s'hauria de tornar a polititzar amb entitats i ideologies com la socialista i la comunista.
La lluita feminista mai es podrà dur a terme, mentre la gent sigui reconeixen tots aquests partits amb mascaretes que donen suport al "moviment".

David Pallejà

ENTRADA: Com ens afecten els conflictes? Ens poden beneficiar?

Tots hem tingut, tenim o tindrem algun conflicte amb alguna persona, per molt que ens hi neguem, ja que és molt habitual tenir conflictes quasi cada dia per tota mena de qüestions, sense importar l'edat, la religió, la nacionalitat o la idea política. En la majoria dels casos, els problemes o discussions sorgeixen perquè no som capaços de posar-nos al lloc de l'altra persona, o sigui que no mostrem empatia pels demés. Acostumem a tancar-nos al nostre punt de vista i no ens mostrem disposats a pensar en les opinions dels altres. Potser això és degut a la incapacitat de trobar un punt en comú, i no pas per la diferència de criteris o gustos. Però els conflictes no són sempre situacions negatives, sinó que amb els conflictes podem arribar a créixer personalment, ja que pot ser un dels motors que promoguin l'aprenentatge o el canvi en la nostra manera d'actuar. 

La capacitat de ser flexibles mentalment ens pot ajudar molt a l'hora de ser més empàtics, ja que ser flexibles és estar obert a altres visions, i això ens permetrà ser comprensius en relació a les idees i punts de vista dels demés. Per tant, tenir conflictes amb els altres ens pot ajudar a conèixer altres perspectives des d'on analitzar les situacions, la qual cosa ens permetrà evitar tancar-nos únicament en les nostres opinions.

Una cosa que tothom hauria de tenir molt clar és que és necessari que reconeguem i valorem el que les altres persones diuen, perquè no tot el que pensem, sentim o creiem ho farà tothom, sinó que cada persona té els seus propis pensaments, sentiments i creences, i són tan vàlids com els nostres mateixos. No són ni millors ni pitjors, només són diferents.

Des que som petits ens ensenyen a veure el món des d'una perspectiva concreta, però a mesura que madurem anem construint les nostres pròpies idees i teories sobre el món que ens envolta. El problema apareix quan prenem el nostre punt de vista per cert, real i innegociable, ja que és el moment en el qual ens aferrem a una opinió, i ningú és capaç de moure'ns d'aquí, per tant significa que ens estem tornant dogmàtics. Això és un problema greu, ja que ens perdem l'oportunitat d'aprendre dels demés. Potser ens comencem a tornar dogmàtics en el moment que amaguem una gran inseguretat i, per tant, sentim la necessitat de situar-nos en una posició concreta, ja que així ens sentim més protegits i més recolzats.

Un altre aspecte que crec que és molt important és el fet de controlar les emocions. Quan ens trobem enmig d'un conflicte, és molt fàcil irritar-se i no poder pensar amb claredat les coses que volem dir, fins al punt de ferir a la persona que tenim al davant. Així que en aquestes situacions podem fer servir tècniques per ajudar a disminuir la nostra impulsivitat (respirar profundament, comptar fins a deu, etc.).

Per tant, els conflictes són una part més de la nostra vida, ja que ens ajuden a créixer com a persones, però és necessari que comencem a ser més oberts de ment per ser capaç de valorar les opinions d'altres persones i ampliar els nostres paràmetres.

Aisha Descane

ENTRADA: La saviesa ens fa més feliços?

El principal objectiu avui dia de les persones és arribar a ser feliços, entenent-lo així com el benestar propi, però quan som més feliços? Quan som savis, és a dir, quan tenim la capacitat de pensar i de considerar les coses assenyadament, distingint el que és positiu del que és negatiu, o bé quan som ignorants, no tenint informació o interès sobre fets, o qüestions de la vida en general?

Pot semblar estrany, que un ignorant pugui ser més feliç que un savi, però aquesta persona mai no voldrà més del que té, i les seves aspiracions seran menors. Per què?, senzillament, perquè la seva ignorància el priva de la realitat i aquesta privació provoca la manca de desig i autosuperament, ja que si no sap que pot haver-hi coses millors, aquest, senzillament, es conforma amb tot el que té i és feliç amb això..

Un exemple serien les persones que viuen aïllades de la societat actual en tribus. Aquestes persones, que no tenen cap consciència de les noves tecnologies, viuen amb els seus costums sense estar en contacte amb la resta del món, es conformen amb el que tenen, i són feliços amb la vida, sobrevivint i gaudint del que la natura els hi dóna el dia a dia. Creus que serien més feliços si sabessin tot el que ha evolucionat el món i que ells, comparats amb tots nosaltres, no tenen res?

Però potser la ignorància et fa un focus de manipulació, en el que pots creure ser feliç, quan realment no ho ets. Per exemple el dia a dia d'una persona ignorant a la nostra societat actual. Encara que no ens adonem, cada dia ens manipulen amb els nostres actes i interessos, doncs una persona ignorant seria esclava d'aquesta i mai no s'adonaria, ja que mai reflexionaria sobre el que està fent i si és el millor que podria fer. A més, políticament, aquesta mai no lluitaria per a lleis igualitàries i molt menys per destacar molts dels drets que avui dia tenim, ja que aquesta simplement es conformaria amb el que té, creient que així és feliç.

Per una altra banda una persona sàvia no sempre pot ser feliç, ja que moltes vegades el fet de saber ens pot condemnar a una vida infeliç si no la gestionem bé. El fet de ser conscients ens pot causar irritació i arribar al punt de l'inconformisme. El fet de saber que poden haver-hi coses millors, fa que mai estiguem conformes amb el que tenim, i sent una persona sàvia, és inevitable el coneixement d'aquests fets. A més potser, el fet de tenir consciència sobre tots els problemes que tenim al voltant o bé arreu del món, ens pot causar malestar, impotència i mai estar bé amb nosaltres i la nostra consciència. Per exemple, ser conscient de totes les guerres que, encara avui dia, continuen, per causes econòmiques, poder, etc. Mai no podràs estar feliç completament, sabent que encara que tu, a la teva vida "tens el que necessites", encara que podries tenir molt més, hi ha altres persones que no hi tenen res, i el pitjor és que no pots fer res per aturar aquestes guerres ni conflictes.

Però, una persona sàvia, si realment ho és, sap gestionar bé tota la informació, i encara sabent que pot aconseguir més del que té, no s'obsessiona amb aquest futur. A més encara que no pugui aturar molts dels problemes actuals al món, aquesta és conscient de la realitat, i per aquest motiu pot manifestar-se en contra i així d'alguna manera, sigui aportant a ONGS, o assistint a manifestacions, ja està fent un gran pas pel progrés de la societat, ja que hem aconseguit tots els drets que tenim a base de consciència sobre l'actualitat, i buscant remeis per millorar-la. A més una persona sabia, pot decidir no ser un esclau de la societat, ja que aquesta serà capaç de reflexionar autosuficientment, sense deixar-se emportar precipitadament pels mitjans de comunicació i reflexionant més la situació en la qual es troba. Perquè un savi no buscarà la felicitat en l'obtenció de drogues, il·lusions o diversió, Perquè si el savi és feliç, no ho és de qualsevol manera, com diu Sponville i sempre amb la realitat i la veritat pel davant. I per aquest motiu la felicitat d'un savi sempre serà més autèntica, perquè encara que el fet de saber, de vegades pot ser una condemna, aquest ha sabut gestionar-ho i no s'ha deixat emportar precipitadament, sinó que ha reflexionat per arribar on està ara.

En conclusió, la felicitat d'una persona sàvia, és molt més autèntica, que no pas la d'un ignorant, ja que el savi encara afrontat la realitat, és capaç de reflexionar-hi i intentar ajudar i resoldre problemes que l'envolten i així arribar a ser feliç, en canvi un ignorant, rebutja la realitat i viu sota un conformisme constant... A més aquest serà falsament feliç, ja que viurà sotmès a les manipulacions d'avui dia i mai no farà res per canviar-ho i fer de la seva vida i de la resta molt més digna.

Alba Jiménez

ENTRADA: El poder de la paraula

Tothom, avui dia, hem patit el poder de les paraules. Com persones que ens estimen, o d'altres que no tant, ens han arribat a fer molt més mal amb una paraula, una frase, un gest, etc., que un simple cop de puny a la panxa. Però, si tothom som conscients del mal que pot fer, perquè ho continuem fent? Realment, és aquest sentiment el que volem que passi la persona la qual ens dirigim?

Tothom, hem viscut una situació semblant aquesta, i probablement, vulguis o no, ens ha arribat a afectar, però que passa quan la persona que t'ho diu, és algú que estimes moltíssim?, Què fas, quan a més amb aquesta tens una confiança i una connexió especial? Doncs simplement, que t'ho acabes creient, per molta confiança que tinguis amb tu mateix, sempre et qüestionares, si realment el que diu és veritat, potser coses que mai t'havies replantejat sentir-te insegur i això pot acabar afectant molt als teus futurs actes, o bé acabant perjudicant-te psicològicament.

Per exemple, un cas seria la gent que jutja i crítica a la resta i fins i tot que es riuen del físic o simplement de la seva manera de ser. Ningú no sap com és que et facin desconfiar del teu propi cos? És així com enforteixen la seva seguretat? Perquè potser, després de dir-li a aquella nena, la qual estava perfectament còmode amb el seu cos, grassa, comença a sentir-se insegura, a no agradar-se a si mateixa. Potser aquesta nena arribi a deixar de menjar, a arribar a tenir un problema alimentari, només perquè persones com aquesta la puguin veure bé, i no com la nena grassa. I per la seva culpa, potser aquesta nena mai es torni a veure bé, a estimar-se. Estàs segur que és així com vols aconseguir la teva autoestima? Trepitjant la dels altres? I és exactament el que volen, convertir-te en una persona dèbil, per així sentir-se superiors a tu.

Tot i això, no sempre ho poden fer amb males intencions i només ser un malentès però crec que sempre hem d'estar segurs amb nosaltres i no deixar que les diferents opinions ens trepitgin.

Però, això no només succeeix, quan parlem d'amics d'escola, o bé companys de treball, moltes vegades i potser la pitjor és que això passi a la nostra pròpia casa.

Quan fa un temps que estem per exemple a l'institut, arribem esgotats de la pressió social que hi ha, de l'exigència, de fer bé el que se suposa que esperen de tu, i de l'esforç constant de poder encaixar i no sentir-nos sols.

Per això, es suposa que quan arribes a casa, és dels moments més agradables del dia, perquè és on pots ser tu mateix sense que t'arribin crítiques, però arribes, i et trobes que només et parlen de decepcions, que òbviament pots fer molt més del que fas, sense preocupar-se de l'esforç que t'ha costat arribar on ets, bàsicament en comptes de donar-te suport, et recorden el que mai podràs fer, o ser. I doncs, si no encaixes fora, i ningú no valora tot el que has fet ni t'aporten confiança en el que pots fer, arribes a pensar que no serveixes per res. I és aquí on tots els teus plans de futur, els teus somnis, deixen de ser una possibilitat per a tu, perquè si el teu suposat major suport, en aquest cas, els teus pares, germans, etc., no confien en tu i tu que et sents desconfiat i insegur amb tu mateix tampoc, què t'empeny a continuar?, penso que aquest és un dels principals desmotivament de l'alumnat, la poca confiança que reben, tant de part seva com la gent que els envolta, i crec que això hauria de canviar. Crec que els pares, per exemple, haurien de posar-se més a la pell dels seus fills, encara que sé que no és fàcil, a ningú no li agradaria que infravaloressin el seu esforç i menys encara que t'ho recordessin cada dia. El que només necessiten és confiança i suport.

En conclusió, crec que tothom hauria de tenir més empatia a l'hora de dir les coses, perquè encara que no vulguis aquest resultat, poden fer molt mal a una persona i el pitjor que pots fer, és crear-li inseguretat algú. A més a més, nosaltres com a persones, encara que en moments concrets pugui ser difícil, hem de confiar en nosaltres encara que ningú ho faci, perquè no pots deixar que opinions externes t'afectin ja que només nosaltres sabem el que valem i el que podrem arribar a ser.

Alba Jiménez

ENTRADA: Com hem d'actuar d'avant la por?

Moltes vegades tindrem por i ens haurem de veure en situacions decisives. Potser no les puguem controlar, però això és feina nostra, és la nostra responsabilitat. Nosaltres hem de mantenir la calma i pensar què hem de fer per solucionar-ho, perquè si ens deixem guiar per la por, ens enfonsem. La por és un sentiment natural per la supervivència, però a vegades ens fa més mal que bé i ens pot fer passar una mala passada. La por s’encarrega de que sobrevisquem però nosaltres hem de fer que no ens arribi a “matar”. És contradictori, oi? Doncs bé, nosaltres ens caracteritzem per la nostra intel·ligència, doncs demostrem-ho, siguem més avispats del que la natura espera de nosaltres.  Així és com hem de convertir que la por ens faci pensar, no ser uns salvatges. I a més perquè moltes vegades, quan la situació s’escapa dels nostres actes, la por no servirà de res, perquè si esta al nostre poder canviar la situació l’haurem de canviar,  però sinó no ens hem de preocupar. El que hagi de passar passarà.

Núria Jiménez