Al llarg de la meva vida moltes persones m’han dit: “siguis tu mateix” o “no deixis que ningú et canviï”.
Paraules de la meva mare: “durant un temps vaig sentir la necessitat d’omplir les expectatives dels demés. Hi havia una diferència entre el que jo era i el que creia que el món esperava de mi. Amb el temps em vaig donar compte que la pressió m’havia fet perdre de vista la persona que jo era i vaig passar a ser una persona totalment diferent, una persona a la que només l’importava el que els demés esperaven d’ella. Llavors va ser quan vaig començar a trobar-me malament tot el temps, vaig notar que em sentia infeliç. Fins que vaig arribar a un punt en el que vaig veure necessari frenar i començar a fer el que jo volia i creia convenient per a mi sense tenir en compte l'opinió dels demés”.
Arran de la petita reflexió que va fer la meva mare un dia quan estaven parlant, vaig quedar-me pensant si realment valia la pena ser un mateix.
A tothom ens agrada complaure els altres, per exemple: tothom desitgem que els nostres pares estiguin orgullosos de nosaltres o que els nosaltres amics aprovin el que fem, però hem d’estar segurs que no busquem l’aprovació de les persones equivocades ja que això pot fer-te oblidar qui ets, el que desitges i el que vols.
No està malament desitja que els altres et admirin sempre i quan no t’oblidi de qui ets. No has de sacrificar la teva “essència” per donar gust a les persones equivocades. Sigues tu mateix i procura agradar-te a tu mateix abans que a ningú altre.
Nicole Briones
I si la nostra essència és l'existència tal com deia Sartre? Realment existeix tal "jo" essencial? En qualsevol cas apuntes a una qüestió fonamental: la necessitat de tenir una existència autèntica, una existència lliure de la mirada d'un reconeixement que en molts casos ens esclavitza absurdament. Molt important, sens dubte, les sàvies paraules de la teva mare i la teva reflexió, Nicole. Felicitats i llibertat!!!
ResponElimina